La veritat és que vaig riure molt. Després van començar a sortir imatges manipulades i vaig deixar de riure una estona, però després vaig tornar a riure molt. Entremig no, però al principi i al final vaig riure molt.
Què passa pel cap d'un paio com el Mourinho per arribar a la conclusió que ficar el dit a l'ull del Tito Vilanova és la millor idea? Deixant de banda que els braços del Tito en fan dos com el seu, em pregunto què va passar pel seu cap per arribar al "oh, bé, val més que m'acosti sigilosament al Pito, Pipo o com es digui, i quan hi sigui prou arrambat li arruïnaré la vida davant de tothom".
Quina delicadesa. Quin romanticisme tant digne de Hollywood. Em captiva la idea d'aquella parelleta feliç dinant en una terrassa d'un restaurant novaiorquès, ella que porta un vestidet rosa, amb un llacet blanc a la cintura i una pamela al cap i ell, vestit amb el polo del Madrid, que li diu:
-No et moguis, que tens una pestanya a la parpella.
I amb una suavitat digna de llenyataire australià li treu la pestanya, la parpella i li deixa l'ull fet a miques. Ella li anuncia allà mateix, amb una mà tapant-se la cavitat de l'ull, que ja n'ha tingut prou, que és la gota que fa vessar el got i que el deixa, i acte seguit s'aixeca i marxa.
També ha arribat als meus ulls que el vailet del bigoti que s'ho mira forma part del personal de seguretat del Barça. Quina serenor. Quin saber estar. Quin professional. Ell sabia que no n'hi havia per tant. Estava deixant fer, a veure on volia arribar el Mourinho, convençut que no seria res greu. Ara ve, si el Mourinho li hagués rebentat l'ull, aleshores un altre gall cantaria. Després si que li hauria ensenyat un parell de coses.
0 comentaris:
Publica un comentari