Armageddon.

Avui una ració de curiositat. Com ja va passar anteriorment, i així es va deixar palès en la fotografia número 21 de l'àlbum "fotos normals i corrents", avui penjo un fotograma d'una pel·lícula fruit d'una captura de pantalla que he fet mentres mirava Armageddon. La cosa és que m'ha picat la vena crítica durant una escena que tots recordarem fàcilment. Estaven el Bruce Willis i la colla de les perforacions Stamper a sobre el meteorit, quan de cop i volta, per ordre directa del president, la bomba és activada remotament des de Houston. El comptador comença a sis minuts i va descomptant, i mentrestant, en Harry Stamper i el coronel que no recordo el nom, però li direm Tapioca, que sona divertit, mantenen una disputa verbal sobre temes ètics, morals o socials (s'han de complir sempre les ordres si o no?). Total, que la disputa s'escalfa de tal manera que s'arriba a les mans i inclús pistoles. Entre tot, el cronòmetre segueix descomptant en vistes de fer esclatar la bomba, i no és fins que falten 36 segons que en Harry i el coronel acorden detenir el comptador després que en Harry hagués anunciat en un discurs èpic que faria un forat de 800 peus de profunditat de totes totes. Aquí ve la part que m'ha fet encuriosir. Des de que el coronel dóna la mà a en Harry en senyal d'acord des de terra estant i amb dificultats respiratòries i de mobilitat clares al segon 36, fins que el mateix coronel ha descargolat la tapa del rellotge passen només 6 segons, ja que el rellotge mostra un 30, aleshores, el fet d'aixecar la tapa els en suposa 6 segons més, 24, pam pam pam, i mitja hora més tard aturen el cronòmetre a falta de 2 segons. Bé doncs, el punt on jo volia arribar era als 24 segons, ja que suposadament marcaria 24 si ningú hagués capgirat els fotogrames d'aquest pla sense cap mena de motiu aparent, fent sortir en pantalla tots els números al revés. Podem apreciar les centèsimes, dècimes, una cadira representada per un 4 al revés i cap per aball, un 5, que és el què surt quan tu mires un 2 en un mirall, i el 0 dels minuts al final. Senyors d'Armageddon. Tot i que m'agrada la seva pel·lícula pel fet de ser molt emotiva i una bonica història, i deixant de banda el fet que ho feu explotar tot, com per exemple els dipòsits de combustible que desprèn el cohet quant piquen contra la roca del meteorit (és a dir, si el cohet els desprèn és perquè ja són buits, i si el dipòsit no té res a dins, és un tros de ferro que al picar contra un tros de pedra no sembla que hagi d'explotar), no trobo correcte ni el timing a l'hora de desconnectar la bomba ni el fet de capgirar la imatge quan us surt dels ous.
Ah, i m'he deixat de dir que la Liv Tyler és més aviat guapa, per així dir-ho, fet que juga a favor la peli. Evidentment, quan vaig saber que era filla del cantant d'Aerosmith, les meves ganes de casar-me amb ella van remetre per complet pràcticament, ja que no vull haver de fer el dinar de Nadal amb un tio que s'està descomposant en vida a taula.