Acupuntura

Se que avui és llarg, però hi ha molts conceptes que entraran a l'examen.

Últimament estic tenint problemes amb les imatges que he d'incloure a les publicacions. Volia posar una foto d’un clau travessant la cama d’algú o una cosa d'aquesta índole per fer el gracioset, però no he pogut, perquè el què m'ha sortit al google imatges feia molt fàstic, la meva sensibilitat s’ha ferit i he hagut de marxar derrapant de la pàgina a tal velocitat que em sembla que m’he carregat part de la teoria de la relativitat de l’Einstein i el pitjor és que no he pogut trobar cap foto tan alarmant com tenia pensat, així que ens haurem de conformar amb aquesta que l'he trobada suavitzant les paraules de cerca i tampoc està malament del tot. Proveu-ho. Poseu “nail injury” al google imatges i us cagareu a les calces.

He estat pensant fredament i he pres una decisió: quan tingui pasta faré tanta acupuntura que em quedarà el cos com un colador. Les accions de les empreses que fabriquen les agulles arribaran a màxims històrics que ara per ara són totalment impensables i ni els propis fabricants d'agulles xinesos se’n sabran avenir.

I això, que si dues coses vaig dir des de petit que no faria mai de la vida i estava convençut de complir-les, aquestes coses eren acupuntura i menjar pops i musclos. Amb els pops i els musclos sí que us puc assegurar que no m'abaixaré els pantalons de cap manera. La casa per la finestra s'hi pot llançar una vegada, no dues.

Però és que l'acupuntura l'he de provar. Una dona de per aquí a prop té uns amics que el seu fill va anar a Austràlia i un tauró li va arrancar una cama d'una mossegada, el van portar a un acupunturista molt bo de Vilafruns i la cama li va tornar a créixer. Després d'aquest testimoni no puc fer més que plantejar-me d'anar a un lloc on en facin a deixar el cos nou de trinca, perquè tinc algunes coses de l'organisme que se m'han anat trencant i les he deixat estar com aquell que no porta mai el cotxe al taller.

Alerta! Tal com dic que algun dia la provaré, també dic que el que se la va inventar no pot ser que tingués el cap massa clar. Ha de ser un d'aquells invents que és fruit de la casualitat, perquè no m'entra al cervell que a algú dins dels seus cabals se li pugui acudir clavar-se agulles per solucionar res. Com cony arribes a provar de clavar-te agulles per millorar la teva salut? És impossible, ha de ser fruit d'un descobriment totalment casual, i prenent com a vàlida aquesta deducció, em veig en posició d'afirmar que aquesta pràctica curativa no té les seves arrels a la Xina, sinó que les té a la zona Mèxic quan un natiu molt malalt va patir un desmai per una insolació, va anar a espetegar sobre uns cactus i quan va recuperar la consciencia va trobar que s'havia curat del tot i va investigar a veure què. D'aquella fita en varen sorgir l'acupuntura i els barrets mexicans que permeteren evitar per sempre més els perillosos desmais per insolació. Si fins aquí és correcte, podríem afirmar també que els veritables descobridors d'Amèrica són els xinesos, que varen prendre'n l'acupuntura i el barret (fent honor a la seva fama de ser els reis de la còpia) i fins avui han callat com putes per quedar-se tot el mèrit davant la resta del planeta i donar-se-les de misteriosos. El barret el van modificar i el van fer cònic per no aixecar sospites.

Al principi el mètode consistia en tirar els malalts als cactus i, més endavant, quan les investigacions van donar els seus fruits ja es va començar a incidir, amb les famoses agulles, sobre els punts clau i prou.

Sigui com sigui, les coses s'estan posant lletges i tothom comença a collar fort i a portar els seus productes fins a nous límits que ningú sap ben bé si el cos humà serà capaç de suportar. Avui mateix he vist un parell d'anuncis d'anti-arrugues seguits que m'han permès constatar aquest fet. Ara ja tothom sap que els anti-arrugues eliminen les arrugues i per aquest motiu, el tret que destaquen les marques és la potència dels seus anti-arrugues. L'un estimulava la producció de col·lagen de la cara de la senyora arrugada de manera demencial i l'altre directament parlava de la potència superior per combatre les arrugues del seu producte. Qui sap on és el límit del cos humà? Podran les ex-arrugades dones resistir les temeràries dosis de col·lagen ultra-concentrat que generaran els seus organismes? Trigarem gaire a trobar-nos els primers casos de cranis fracturats degut a l'elevadíssima pressió que la tensa pell de la cara arribarà a exercir?

Preguntes com aquestes em fan témer el pitjor, per tant, la meva recomanació és que solucioneu tot el què pogueu amb acupuntura.

Austràlia

Conec un paio anglès que ha anat a Autràlia un temps. O per sempre, no ho se. De fet, el coneixia abans, no ara. Ara se qui és igualment, però no el tracto. Deixem-ho. Posem-hi el terme que vulguem, hem d'avançar. Avui serà difícil, perquè una imatge val més que mil paraules, però no puc penjar la imatge perquè al sortir-hi només ell, si la veiés potser intuiria que estic fent referència a la seva persona.

Austràlia, ja de per sí és el lloc més mal dissenyat que hi ha. Esquemàticament, la idea és agafar la gent amb menys por del planeta i ajuntar-los amb els animals més grans, ferotges i perillosos coneguts. Allà, possiblement, els pardals pesin 15 quilos i podrien amputar d'un cop de bec la cama de qualsevol àvia que els doni pa per picar a la plaça. Però a l'àvia en qüestió li importa un rave, perquè no té por de res. Seria capaç d'agafar el Pepe del Madrid i fer-lo marxar corrent i plorant amb mocs a la cara cap a casa. Els animals allà es diuen igual que aquí però afegint assassí al final. Aquí tenim tortuguetes i allà tortuguetes assassines. Intenteu pensar quin és l'animal més inofensiu que conegueu i possiblement aquest mateix animal té una branca de l'espècie capaç d'assassinar-te que només es pot trobar a Austràlia. Em sembla que el més inofensiu que hi ha allà és el cangur, i de fet, un cangur amb un mal dia no te'l vulguis trobar perquè encara et portaria problemes.

La meva observació és que si tu tens els animals més perillosos del món, no els ajuntis amb la gent més difícil d'acollonir. Fote'ls a Dinamarca, per dir algun lloc. Tampoc se si els danesos són molt porucs però tenen fama de ser ordenats i són els que fan les galetes de mantega de la caixa de ferro blava, que a mi, només de veure que algú treu aquelles galetes a les postres ja m'entren ganes de xafar una cistella plena de gatets amb el cotxe. A un país on aquestes galetes són el pa de cada dia i la gent manté la calma les persones han de ser molt pacients i respectuoses. Per tant, he suposat que al semblar més aviat pacifistes hi trobaríem el clima ideal per voler defugir el risc, però no és el tema.

Els nens de tot el món fiquen bastonets als nius de les formiguetes perquè tenen present que allà hi ha formiguetes indefenses, però a Austràlia hi ha caus tenebrosos i els nens hi foten la mà sencera per veure què hi ha a dins. Saben que d'allà en pot sortir una taràntula assassina de la mida d'un flamenc i arrancar-los mitja cara, però no tenen por.

No he estat mai a Austràlia també ho he de dir, però he vist documentals. En fi. Doncs el noi que deia al principi, al cap d'uns quants mesos de ser-hi, resulta que ja s'ha ficat descalç a una riereta d'aigua tèrbola envoltada d'una densa vegetació a un lloc que quedava enfonsat fins als genolls i amb els pantalons arremangats fins a mitja cuixa. Fins a mitja cuixa!

Què doncs? Explicat aquí pot ser que no quedi tant impactant... Ja he dit que no era fàcil. He estat buscant imatges d'algun indret amb certes similituds, però no he trobat res. Quin fracàs. Eh, i la fila que fa amb els pantalons així també té collons. No tothom s'atreviria, ja no tan a posar els turmells en mans del destí i tot per refrescar-los una mica, com a arremangar-se els pantalons d'aquella forma. L'hauríeu de veure. Però no puc penjar la foto. Oh, i això que és prou bon sagal, però una cosa no treu l'altra. Hi ha molta gent que abans que arremangar-se així preferiria que se li mullessin. Molta. Si hagués penjat la foto només hauria hagut d'explicar la part de les galetes, i segurament ell no hi entrarà ni fart de vi aquí, però ara ja està fet.

Me'n vaig, mamons.

Vamos, a follar!

L'altre dia rondava per una pàgina on hi ha enllaços a sèries i em vaig trobar aquest anunci:

"Follate a dos tías al día". Quina subtilesa, oi? Sense que te n'adonis ja han captat la teva atenció. Vaig pensar "caram! Seguiré llegint a veure què més...".

"Necesitamos más hombres para follar con nuestras mujeres miembros", que no és exactament el mateix que "necesitamos más hombres para follar con sus miembros a nuestras mujeres" tot i que fins a cert punt s'assembla, però és igual, les dues formes són igual d'efectives i suficientment maldestres com perquè funcionin a la perfecció a l'hora de fer-me llegir. Jo, personalment, prefereixo la segona, perquè amb la primera el cervell es fot un cacau mental en un principi, ja que la paraula "miembros" en el context tractat i en el punt on es troba fa que hagi d'anar a la segona accepció del meu diccionari dinàmic cerebral.

"¡Follate a una tía de tu zona esta noche!". Bé, d'entrada havíem dit dues però és igual. Tampoc està el pati com per fer-se el valent negociant ara que ja gairebé ho tenim.

La cosa segueix, blablabla... Jo fins aquí, pensava que estava parlant amb un tio, obviament. Per aquest parlar tant col·loquial i degut a que no ens coneixem de res, un tio bastant capullo. Com aquells que corren per Platja d'Aro que et parlen com si fossin amics teus i total per fer-me un dos per un en cigalons (xupitos, que quedi clar).

Doncs aquí ve la part que em va fer desconfiar. "¡Vamos a follar!". El meu cap, d'entrada, (segona palla mental en 4 línies) va interpretar "¡Vamos, a follar!", que seria el què em diria el capullo al que fèiem referència per acabar-me d'ensabonar abans de que jo acceptés la seva oferta i guanyés un client. Però no. No hi ha coma. Això pot voler dir 3 coses, i aniré ràpid que és tard i vol ploure:

1. He estat tractant amb una espècie de camionera.

2. El tio aquest, que hauria de ser també de la meva zona, es pensa que m'ha convençut per anar amb ell a follar amb una desconeguda.

3. El tio és gai i se li ha escapat.

Amb coma sí, però sense coma hi ha massa preguntes sense resposta i em fa por enganxar-m'hi els dits. Pot ser que hi hagi trampa? Algú ho sap? Potser hi entraré després, a veure si hi trobo la noia de la foto...

Pito Vilanova

La veritat és que vaig riure molt. Després van començar a sortir imatges manipulades i vaig deixar de riure una estona, però després vaig tornar a riure molt. Entremig no, però al principi i al final vaig riure molt.

Què passa pel cap d'un paio com el Mourinho per arribar a la conclusió que ficar el dit a l'ull del Tito Vilanova és la millor idea? Deixant de banda que els braços del Tito en fan dos com el seu, em pregunto què va passar pel seu cap per arribar al "oh, bé, val més que m'acosti sigilosament al Pito, Pipo o com es digui, i quan hi sigui prou arrambat li arruïnaré la vida davant de tothom".

Quina delicadesa. Quin romanticisme tant digne de Hollywood. Em captiva la idea d'aquella parelleta feliç dinant en una terrassa d'un restaurant novaiorquès, ella que porta un vestidet rosa, amb un llacet blanc a la cintura i una pamela al cap i ell, vestit amb el polo del Madrid, que li diu:

-No et moguis, que tens una pestanya a la parpella.

I amb una suavitat digna de llenyataire australià li treu la pestanya, la parpella i li deixa l'ull fet a miques. Ella li anuncia allà mateix, amb una mà tapant-se la cavitat de l'ull, que ja n'ha tingut prou, que és la gota que fa vessar el got i que el deixa, i acte seguit s'aixeca i marxa.

També ha arribat als meus ulls que el vailet del bigoti que s'ho mira forma part del personal de seguretat del Barça. Quina serenor. Quin saber estar. Quin professional. Ell sabia que no n'hi havia per tant. Estava deixant fer, a veure on volia arribar el Mourinho, convençut que no seria res greu. Ara ve, si el Mourinho li hagués rebentat l'ull, aleshores un altre gall cantaria. Després si que li hauria ensenyat un parell de coses.

La crònica.

Garrativat. Així és com Oriol Torras es va quedar en tornar a dirigir la mirada cap al seu ordinador i rebre l'esfereïdora notícia. Una alerta automatitzada de la xarxa social d'internet "facebook" s'encarregava de captar la seva atenció a través de la més que coneguda bafarada vermella que tots hem tingut la ocasió de veure alguna vegada, però en aquella ocasió el destí seria, de ben segur, diferent. Atònit és l'adjectiu que millor encaixaria amb l'estat en que va entrar ja que la sorpresa va ser majúscula al comprovar que el mateix programa l'advertia de zero novetats pendents de consulta. Possiblement es tractava d'un simple error, però qui sap. De moment, el que se sap és que l'anomalia ha passat a mans dels experts i aquí, a les instal·lacions de la seva habitació només queda esperar a l'arribada dels resultats. També fer menció de les pestanyes "últimes novetats" i "el més recent" que parlen per sí soles. Tots coneixem la llei de Murphy, i així és. Si el desconcert del jove internauta no era prou, el garbuix que es feia usualment fins a la data amb aquest parell d'enllaços era descomunal, ja que quan, amb tota la intenció del món, es llançava a la cerca de les darreres notícies que li aportaria la pàgina, la impossibilitat d'identificar amb eficàcia si era més actual l'apartat "últimes novetats" que "el més recent", o per contra, no, va fer que perdés els papers i s'encarés amb el sector més radical del passadís, guanyant-se així l'antipatia del mateix.
Les pròximes hores, aquí a Lincoln es preveuen llargues i tenses per al navegant, que abatut, buscarà un remei a la seva complicada situació com podria ser prémer actualitzar, o, en el pitjor dels casos i esperem que no hagi de passar per aquest mal tràngol, reiniciar el navegador.
De moment des d'aquí a la seva habitació això és tot. Seguirem tots els moviments ben d'aprop i els mantindrem informats de qualsevol novetat durant tota la nit. De pedra s'ha quedat. Si se'n surt, demà, portada al sarró i és que de més verdes en maduren. Aquests últims tòpics tant gratuïts eren per tal de complir el mínim de tòpics per notícia establerts per la comissió de periodistes de Catalunya (MDTPNEPLCDPDC). Un mínim molt per sobre del màxim que pot soportar un espectador mig.
Victor Patsi, TV3, Lincoln.
Evidentment, ja podeu entreveure què penso dels tòpics d'en Patsi i de la serietat, rigor i interès de les seves notícies i entrevistes.

Una ajuda capital

Aha. Braille. Braille són les lletres dels invidents. Suposo que no cal que digui que evidentment, l'ajuda oferta pels del Lloys i una merda és el mateix. És a dir, o posem un tros de braille a la carta o ho deixem córrer. Suposo que entenem que és una forma de fer-se el simpàtic amb els que sí que hi veuen, que són la majoria.

Després de la primera línia el tamany de la lletra ja el fan més petit, perquè va dirigit a la gent que no és invident.
Tot i que estic convençut que en cas que un familiar li llegeix el què diu l'anunciat i es posin d'acord per demanar-la, des del Lloyds, amablement, faran una copia en braille, possiblement amb poster amb un paissatge adjunt com a regal (és una ironia).
De totes formes, el què havia de fer el familiar és dir:
-T'envien una gilipollada des del banc, la foto al riu, eh?
-Si, fes, fes.
Pels sords ofereixen un servei de senyals de fum, el problema és que els l'ofereixen per telèfon i no hi ha forma de que s'entenguin... Per allò de la sordera i tal...

Scalextric es competición!

No crec que calgui escriure gaire. He trobat això en un catàleg de l'Argos. Curses Scalextric de iaies amb cadira de rodes i batalla campal teledirigida de iaies sense cadira de rodes i armades amb estris de cuina com corrons i paelles. Cap a on vol guiar al seu fill un pare al regalar-li això al nen mentre els seus amics juguen amb cotxes normals? O potser són jocs per entretenir la gent gran al casal...

Armageddon.

Avui una ració de curiositat. Com ja va passar anteriorment, i així es va deixar palès en la fotografia número 21 de l'àlbum "fotos normals i corrents", avui penjo un fotograma d'una pel·lícula fruit d'una captura de pantalla que he fet mentres mirava Armageddon. La cosa és que m'ha picat la vena crítica durant una escena que tots recordarem fàcilment. Estaven el Bruce Willis i la colla de les perforacions Stamper a sobre el meteorit, quan de cop i volta, per ordre directa del president, la bomba és activada remotament des de Houston. El comptador comença a sis minuts i va descomptant, i mentrestant, en Harry Stamper i el coronel que no recordo el nom, però li direm Tapioca, que sona divertit, mantenen una disputa verbal sobre temes ètics, morals o socials (s'han de complir sempre les ordres si o no?). Total, que la disputa s'escalfa de tal manera que s'arriba a les mans i inclús pistoles. Entre tot, el cronòmetre segueix descomptant en vistes de fer esclatar la bomba, i no és fins que falten 36 segons que en Harry i el coronel acorden detenir el comptador després que en Harry hagués anunciat en un discurs èpic que faria un forat de 800 peus de profunditat de totes totes. Aquí ve la part que m'ha fet encuriosir. Des de que el coronel dóna la mà a en Harry en senyal d'acord des de terra estant i amb dificultats respiratòries i de mobilitat clares al segon 36, fins que el mateix coronel ha descargolat la tapa del rellotge passen només 6 segons, ja que el rellotge mostra un 30, aleshores, el fet d'aixecar la tapa els en suposa 6 segons més, 24, pam pam pam, i mitja hora més tard aturen el cronòmetre a falta de 2 segons. Bé doncs, el punt on jo volia arribar era als 24 segons, ja que suposadament marcaria 24 si ningú hagués capgirat els fotogrames d'aquest pla sense cap mena de motiu aparent, fent sortir en pantalla tots els números al revés. Podem apreciar les centèsimes, dècimes, una cadira representada per un 4 al revés i cap per aball, un 5, que és el què surt quan tu mires un 2 en un mirall, i el 0 dels minuts al final. Senyors d'Armageddon. Tot i que m'agrada la seva pel·lícula pel fet de ser molt emotiva i una bonica història, i deixant de banda el fet que ho feu explotar tot, com per exemple els dipòsits de combustible que desprèn el cohet quant piquen contra la roca del meteorit (és a dir, si el cohet els desprèn és perquè ja són buits, i si el dipòsit no té res a dins, és un tros de ferro que al picar contra un tros de pedra no sembla que hagi d'explotar), no trobo correcte ni el timing a l'hora de desconnectar la bomba ni el fet de capgirar la imatge quan us surt dels ous.
Ah, i m'he deixat de dir que la Liv Tyler és més aviat guapa, per així dir-ho, fet que juga a favor la peli. Evidentment, quan vaig saber que era filla del cantant d'Aerosmith, les meves ganes de casar-me amb ella van remetre per complet pràcticament, ja que no vull haver de fer el dinar de Nadal amb un tio que s'està descomposant en vida a taula.

Obert i tancat

Obert...

Tancat. D'acord, de puta mare. No em fa res pixar amb la porta oberta, però el que va collar el baldó del revés a la porta, o és molt justet, o be es va jugar un sopar amb algú que li va dir que no tenia collons a posar els baldons dels lavabos del Menfis al revés i va respondre-li "que no tinc collons, gilipolles?! Engaa.".

Retrat de velocitat

Avís de radar a Anglaterra. Si passes a saco amb el cotxe, enlloc d'una foto t'enviaran un retrat a casa en groc i negre, amb paper rugós amb les vores fent zig-zag. Hi ha un home amb una càmera de retratar de fusta, antiga, que quan algú va una mica més ràpid del compte, l'home es passa el llençol negre per sobre el cap per tal que no entri claror i fa el retrat.

Rècord!

Secció rècords. "El perro más alto del mundo está enfermo". Deduïm doncs, que és la malaltia més xunga de tota la història canina. És evident que l'està devastant degut a que és la malaltia que posseeix el rècord devastador de totes les malalties.
Si la malaltia fos normal, que no crec, seria un error de la revista ja que no hi hauria rècord, perquè no se quin rècord veus tu en tenir una malaltia normal. Podria haver-hi rècord, sempre i quan el gos més alt del món estigués a una sola malaltia de ser el gos que més cops s'ha posat malalt.

Per tal que hi hagués rècord en el cas que la revista (no recordo quina, crec que era Science) ens proposa, caldria que ens centréssim en el subjecte que el provoca, que és la malaltia. Per exemple: "la primera malaltia que aconseguirà matar el gos més alt del món. Rècord per la malaltia", tal com ja hem deduït de bon principi.
Hi ha una altra opció que seria "récord! Éste es el perro más alto del mundo. Ah, por cierto, ha enfermado un poco, pero está bien, la enfermedad no era nada del otro mundo". I ja està.

Al costat, s'explica com un egipci es va tallar el pito com a protesta. Res a destacar-ne.

...

La màquina no dispensa les ampolles com us pensaveu.

La lluita de sabres

Un bar gay. Podem observar al logotip tres nois agafats de la mà. De totes formes, aquí queda en entredit la delicadesa dels gays. Ho veig molt groller dir-ne Bar Nardos i quedar-se tant amples. Només faltaria un cartellet a l'entrada "Entreu per l'altra porta, si us plau". Inapropiat.

PISSA

La gent que es pensa que transformant les subtils corbes de les "S" en àspres i afilats vèrtex és com s'obtenen les "Z" acaba escribint pissa a la portada del seu producte.

Diàleg

-Estaves comentant allò de l'Alzheimer...