Pito Vilanova

La veritat és que vaig riure molt. Després van començar a sortir imatges manipulades i vaig deixar de riure una estona, però després vaig tornar a riure molt. Entremig no, però al principi i al final vaig riure molt.

Què passa pel cap d'un paio com el Mourinho per arribar a la conclusió que ficar el dit a l'ull del Tito Vilanova és la millor idea? Deixant de banda que els braços del Tito en fan dos com el seu, com va arribar al "oh, bé, la millor resposta a la situació que puc oferir és acostar-me sigilosament a aquest Pito, Pipo o com es digui, que sempre surt a la tele assegut a la banqueta amb el Guardiola i quan sigui prou arrambat, pam! Li ficaré el dit a l'ull!".

Si t'enganyen i et diuen que a l'ull del Pito hi ha un "rasca y gana", ho entenc, perquè el Mourinho està desesperat per guanyar i faria qualsevol cosa per aconseguir-ho, però si això va anar d'aquesta manera, o el Mourinho és molt tonto o va fer falta un mentider molt bo i convincent per enganyar-lo tant vilment, i fins ara els mentiders del Madrid han demostrat estar fent esforços inútils per arribar al llindar de la mediocritat, perquè en realitat són bastant fluixets els que no horripilants.

També ha arribat als meus ulls que el vailet del bigoti que s'ho mira forma part del personal de seguretat del Barça. Quina serenor. Quin saber estar. Quin professional. Ell sabia que no n'hi havia per tant. Estava deixant fer, a veure on volia arribar el Mourinho, convençut que no seria res greu. Ara ve, si el Mourinho li hagués rebentat l'ull, aleshores si que li hauria ensenyat un parell de coses.

La crònica.

Garrativat. Així és com Oriol Torras es va quedar en tornar a dirigir la mirada cap al seu ordinador i rebre l'esfereïdora notícia. Una alerta automatitzada de la xarxa social d'internet "facebook" s'encarregava de captar la seva atenció a través de la més que coneguda bafarada vermella que tots hem tingut la ocasió de veure alguna vegada, però en aquella ocasió el destí seria, de ben segur, diferent. Atònit és l'adjectiu que millor encaixaria amb l'estat en que va entrar ja que la sorpresa va ser majúscula al comprovar que el mateix programa l'advertia de zero novetats pendents de consulta. Possiblement es tractava d'un simple error, però qui sap. De moment, el que se sap és que l'anomalia ha passat a mans dels experts i aquí, a les instal·lacions de la seva habitació només queda esperar a l'arribada dels resultats. També fer menció de les pestanyes "últimes novetats" i "el més recent" que parlen per sí soles. Tots coneixem la llei de Murphy, i així és. Si el desconcert del jove internauta no era prou, el garbuix que es feia usualment fins a la data amb aquest parell d'enllaços era descomunal, ja que quan, amb tota la intenció del món, es llançava a la cerca de les darreres notícies que li aportaria la pàgina, la impossibilitat d'identificar amb eficàcia si era més actual l'apartat "últimes novetats" que "el més recent", o per contra, no, va fer que perdés els papers i s'encarés amb el sector més radical del passadís, guanyant-se així l'antipatía del mateix.
Les pròximes hores, aquí a Lincoln es preveuen llargues i tenses per al navegant, que abatut, buscarà un remei a la seva complicada situació com podria ser prémer actualitzar, o, en el pitjor dels casos i esperem que no hagi de passar per aquest mal tràngol, reiniciar el navegador.
De moment des d'aquí a la seva habitació això és tot. Seguirem tots els moviments ben d'aprop i els mantindrem informats de qualsevol novetat durant tota la nit. De pedra s'ha quedat. Si se'n surt, demà, portada al sarró i és que de més verdes en maduren. Aquests últims tòpics tant gratuïts eren per tal de complir el mínim de tòpics per notícia establerts per la comissió de periodistes de Catalunya (MDTPNEPLCDPDC). Un mínim molt per sobre al màxim que pot soportar un espectador mig.
Victor Patsi, TV3, Lincoln.
Evidentment, ja podeu entreveure què penso dels tòpics d'en Patsi i de la serietat, rigor i interès de les seves notícies i entrevistes.

Una ajuda capital

Aha. Braille. Braille són les lletres dels invidents. Suposo que no cal que digui que evidentment, l'ajuda oferta pels del Lloys i una merda és el mateix. És a dir, o posem un tros de braille a la carta o ho deixem córrer. Suposo que entenem que és una forma de fer-se el simpàtic amb els que sí que hi veuen, que són la majoria.
Tot i que estic convençut que en cas que un familiar li llegeix el què diu l'anunciat i es posin d'acord per demanar-la, des del Lloyds, amablement, faran una copia en braille, possiblement amb poster amb un paissatge adjunt com a regal (és una ironia).
De totes formes, el què havia de fer el familiar és dir:
-T'envien una gilipollada des del banc, la foto al riu, eh?
-Si, fes, fes.
Aleshores, el tamany de la lletra ja el fan més petit, perquè va dirigit a gent que sí que s'hi veu.
Pels sords ofereixen un servei de senyals de fum, passa que ho comuniquen per canal acústic i no ho acaben de sentir... Per allò de la sordera i tal...

Scalextric es competición!

No crec que calgui escriure gaire. He trobat això en un catàleg de l'Argos. Curses Scalextric de iaies amb cadira de rodes i batalla campal teledirigida de iaies sense cadira de rodes i armades amb estris de cuina com corrons i paelles. Cap a on vol guiar al seu fill un pare al regalar-li això al nen mentre els seus amics juguen amb cotxes normals? O potser són jocs per entretenir la gent gran al casal...

Armageddon.

Avui una ració de curiositat. Com ja va passar anteriorment, i així es va deixar palès en la fotografia número 21 de l'àlbum "fotos normals i corrents", avui penjo un fotograma d'una pel·lícula fruit d'una captura de pantalla que he fet mentres mirava Armageddon. La cosa és que m'ha picat la vena crítica durant una escena que tots recordarem fàcilment. Estaven el Bruce Willis i la colla de les perforacions Stamper a sobre el meteorit, quan de cop i volta, per ordre directa del president, la bomba és activada remotament des de Houston. El comptador comença a sis minuts i va descomptant, i mentrestant, en Harry Stamper i el coronel que no recordo el nom, però li direm Tapioca, que sona divertit, mantenen una disputa verbal sobre temes ètics, morals o socials (s'han de complir sempre les ordres si o no?). Total, que la disputa s'escalfa de tal manera que s'arriba a les mans i inclús pistoles. Entre tot, el cronòmetre segueix descomptant en vistes de fer esclatar la bomba, i no és fins que falten 36 segons que en Harry i el coronel acorden detenir el comptador després que en Harry hagués anunciat en un discurs èpic que faria un forat de 800 peus de profunditat de totes totes. Aquí ve la part que m'ha fet encuriosir. Des de que el coronel dóna la mà a en Harry en senyal d'acord des de terra estant i amb dificultats respiratòries i de mobilitat clares al segon 36, fins que el mateix coronel ha descargolat la tapa del rellotge passen només 6 segons, ja que el rellotge mostra un 30, aleshores, el fet d'aixecar la tapa els en suposa 6 segons més, 24, pam pam pam, i mitja hora més tard aturen el cronòmetre a falta de 2 segons. Bé doncs, el punt on jo volia arribar era als 24 segons, ja que suposadament marcaria 24 si ningú hagués capgirat els fotogrames d'aquest pla sense cap mena de motiu aparent, fent sortir en pantalla tots els números al revés. Podem apreciar les centèsimes, dècimes, una cadira representada per un 4 al revés i cap per aball, un 5, que és el què surt quan tu mires un 2 en un mirall, i el 0 dels minuts al final. Senyors d'Armageddon. Tot i que m'agrada la seva pel·lícula pel fet de ser molt emotiva i una bonica història, i deixant de banda el fet que ho feu explotar tot, com per exemple els dipòsits de combustible que desprèn el cohet quant piquen contra la roca del meteorit (és a dir, si el cohet els desprèn és perquè ja són buits, i si el dipòsit no té res a dins, és un tros de ferro que al picar contra un tros de pedra no sembla que hagi d'explotar), no trobo correcte ni el timing a l'hora de desconnectar la bomba ni el fet de capgirar la imatge quan us surt dels ous.
Ah, i m'he deixat de dir que la Liv Tyler és més aviat guapa, per així dir-ho, fet que juga a favor la peli. Evidentment, quan vaig saber que era filla del cantant d'Aerosmith, les meves ganes de casar-me amb ella van remetre per complet pràcticament, ja que no vull haver de fer el dinar de Nadal amb un tio que s'està descomposant en vida a taula.

Obert i tancat

Obert...

Tancat. D'acord, de puta mare. No em fa res pixar amb la porta oberta, però el que va collar el baldó a la porta del revés, o és molt burro i molt curt, o be es va jugar un sopar amb algú que li va dir que no tenia collons a posar els baldons dels lavabos del Menfis al revés i li va dir "que no tinc collons, gilipolles?! Engaa.".

Retrat de velocitat

Avís de radar a Anglaterra. Suposo que si passes a saco amb el cotxe, no diuen que t'envien una foto a casa, sinó que diuen que t'envien un retrat, amb el costat del paper rugós, tallat fent sanefes i en groc i negre. Hi ha un home amb una càmera de retratar de fusta, antiga, que quan algú va una mica més ràpid del compte, l'home es passa el llençol negre per sobre el cap per tal que no entri claror i fa el retrat. Llàstima que amb aquestes càmeres surt mogudíssim tot.