Pito Vilanova
Aquest és el Torras Blog. Les informacions podrien mantenir una certa relació amb en Torras, però segurament tindran més a veure amb el que a en Torras li surti dels nassos explicar.
Garrativat. Així és com Oriol Torras es va quedar en tornar a dirigir la mirada cap al seu ordinador i rebre l'esfereïdora notícia. Una alerta automatitzada de la xarxa social d'internet "facebook" s'encarregava de captar la seva atenció a través de la més que coneguda bafarada vermella que tots hem tingut la ocasió de veure alguna vegada, però en aquella ocasió el destí seria, de ben segur, diferent. Atònit és l'adjectiu que millor encaixaria amb l'estat en que va entrar ja que la sorpresa va ser majúscula al comprovar que el mateix programa l'advertia de zero novetats pendents de consulta. Possiblement es tractava d'un simple error, però qui sap. De moment, el que se sap és que l'anomalia ha passat a mans dels experts i aquí, a les instal·lacions de la seva habitació només queda esperar a l'arribada dels resultats. També fer menció de les pestanyes "últimes novetats" i "el més recent" que parlen per sí soles. Tots coneixem la llei de Murphy, i així és. Si el desconcert del jove internauta no era prou, el garbuix que es feia usualment fins a la data amb aquest parell d'enllaços era descomunal, ja que quan, amb tota la intenció del món, es llançava a la cerca de les darreres notícies que li aportaria la pàgina, la impossibilitat d'identificar amb eficàcia si era més actual l'apartat "últimes novetats" que "el més recent", o per contra, no, va fer que perdés els papers i s'encarés amb el sector més radical del passadís, guanyant-se així l'antipatía del mateix.
Aha. Braille. Braille són les lletres dels invidents. Suposo que no cal que digui que evidentment, l'ajuda oferta pels del Lloys i una merda és el mateix. És a dir, o posem un tros de braille a la carta o ho deixem córrer. Suposo que entenem que és una forma de fer-se el simpàtic amb els que sí que hi veuen, que són la majoria.
No crec que calgui escriure gaire. He trobat això en un catàleg de l'Argos. Curses Scalextric de iaies amb cadira de rodes i batalla campal teledirigida de iaies sense cadira de rodes i armades amb estris de cuina com corrons i paelles. Cap a on vol guiar al seu fill un pare al regalar-li això al nen mentre els seus amics juguen amb cotxes normals? O potser són jocs per entretenir la gent gran al casal...
Avui una ració de curiositat. Com ja va passar anteriorment, i així es va deixar palès en la fotografia número 21 de l'àlbum "fotos normals i corrents", avui penjo un fotograma d'una pel·lícula fruit d'una captura de pantalla que he fet mentres mirava Armageddon. La cosa és que m'ha picat la vena crítica durant una escena que tots recordarem fàcilment. Estaven el Bruce Willis i la colla de les perforacions Stamper a sobre el meteorit, quan de cop i volta, per ordre directa del president, la bomba és activada remotament des de Houston. El comptador comença a sis minuts i va descomptant, i mentrestant, en Harry Stamper i el coronel que no recordo el nom, però li direm Tapioca, que sona divertit, mantenen una disputa verbal sobre temes ètics, morals o socials (s'han de complir sempre les ordres si o no?). Total, que la disputa s'escalfa de tal manera que s'arriba a les mans i inclús pistoles. Entre tot, el cronòmetre segueix descomptant en vistes de fer esclatar la bomba, i no és fins que falten 36 segons que en Harry i el coronel acorden detenir el comptador després que en Harry hagués anunciat en un discurs èpic que faria un forat de 800 peus de profunditat de totes totes. Aquí ve la part que m'ha fet encuriosir. Des de que el coronel dóna la mà a en Harry en senyal d'acord des de terra estant i amb dificultats respiratòries i de mobilitat clares al segon 36, fins que el mateix coronel ha descargolat la tapa del rellotge passen només 6 segons, ja que el rellotge mostra un 30, aleshores, el fet d'aixecar la tapa els en suposa 6 segons més, 24, pam pam pam, i mitja hora més tard aturen el cronòmetre a falta de 2 segons. Bé doncs, el punt on jo volia arribar era als 24 segons, ja que suposadament marcaria 24 si ningú hagués capgirat els fotogrames d'aquest pla sense cap mena de motiu aparent, fent sortir en pantalla tots els números al revés. Podem apreciar les centèsimes, dècimes, una cadira representada per un 4 al revés i cap per aball, un 5, que és el què surt quan tu mires un 2 en un mirall, i el 0 dels minuts al final. Senyors d'Armageddon. Tot i que m'agrada la seva pel·lícula pel fet de ser molt emotiva i una bonica història, i deixant de banda el fet que ho feu explotar tot, com per exemple els dipòsits de combustible que desprèn el cohet quant piquen contra la roca del meteorit (és a dir, si el cohet els desprèn és perquè ja són buits, i si el dipòsit no té res a dins, és un tros de ferro que al picar contra un tros de pedra no sembla que hagi d'explotar), no trobo correcte ni el timing a l'hora de desconnectar la bomba ni el fet de capgirar la imatge quan us surt dels ous.

Avís de radar a Anglaterra. Suposo que si passes a saco amb el cotxe, no diuen que t'envien una foto a casa, sinó que diuen que t'envien un retrat, amb el costat del paper rugós, tallat fent sanefes i en groc i negre. Hi ha un home amb una càmera de retratar de fusta, antiga, que quan algú va una mica més ràpid del compte, l'home es passa el llençol negre per sobre el cap per tal que no entri claror i fa el retrat. Llàstima que amb aquestes càmeres surt mogudíssim tot.